Polseres,elements personals i íntims que guardem com records d'aquelles persones que ens els han regalat, símbols d'un moment o record.
"Polseres Vermelles", la nova sèrie dirigida per Pau Freixas i escrita per Albert Espinosa, diposita en aquestes polseres un moment d'esperança. No només d'aquests nois que s'acaben de conèixer en un Hospital Barceloní sinò l'esperança del que ells representen; una bocanada d'aire fresc per a les sèries nacionals.
Albert Espinosa torna als hospitals uns quants anys més tard d'haver escrit "Planta Quarta", amb històries en esència i a priori semblants. Però no se li pot retreure. Espinosa poseeix la noció de la persona que ha estat en aquesta situació en primera persona,però també la tercera persona privilegiada d'aquell que observa atentament el que passa al seu voltant des del seu llit d'hospital.Espinosa utlitza la veu en off d'un nen en coma per crear monòlegs plens de significat i que il.lustren l'esperança de cadascú dels personatges."Hi ha d'altres persones que estàn en coma" diu en Roc, i té raó. No només aquella gent que està connectada a una màquina es perd el que hi ha al seu voltant i no és capaç d'estimar i tal i com es reflecteix el capítol, sovint aquells als que els afecta són els que menys s'ho mereixen, mentres aquella gent que ho dóna tot per l'altre es veu separat del subjecte del seu afecte per factors aliens a ells mateixos. Coses de la vida.
Entranyable,tendra i envoltada d'una aura especial, com tot allò que firma Espinosa, "Polseres Vermelles" és un crit a la vida i a una esperança que preten contagiar a tothom que la veu.
Amb mi almenys ho ha conseguit.
lunes, 24 de enero de 2011
domingo, 16 de enero de 2011
La sequela del remake
On han emigrat les bones idees?
Quan llegeixo que les grans estrenes de l'any seràn Piratas del Caribe 4,The Dark night rises,Spiderman 4 i transformers 3 se m'encongeix el cor.
Però el que encara és pitjor que les sequeles infintes són les que he volgut qualificar com a "sequeles de remakes", una moda cada cop més extesa i justificada per la incorporació del 3D en aquestes produccions. Independentment de la seva qualitat m'agradaria fer una crida a la desapareguda figura del guió original, cada cop menys present a la indústria del cinema. La crisis també ha arribat fa temps a aquest tipus de guions, que es queden més que mai als calaixos de productores que veuen una aposta segura en les sequeles que anys enrera van ser blockbusters en tota regla.
Per això aquest any assistim a l'estrena de les apostes més segures alhora que aborrides que podem veure mai,ja que la combinació de un hit a guixeta i la reminiscència dels que varen veure la primera part de la pel.lícula anys enrera representa ,com ja he dit, l'aposta més segura de Holywood.
Varem ensetar l'any amb Tron.Legacy,un mite a principis dels anys 80 que amb l'ajuda de la BSO de Daft Punk va deleitar als més nostàlgics.
Una altra mostra és Ghostbusters 3. Els caçafantasmes més famosos dels 80 han sofert tantes versions que ja ni recordem qui era el protagonista del primer film. Altra vegada, assistim a l'estrena d'un film inpensable si no fos per l'alicient de veure aquells fantasmes sortir de la pantalla gràcies al 3D.
Un cas més descarat és el de Piranha 3D, un sacrilegi a la pel.lícula de culte de Joe Dante, un altre cop (tornem-hi) justificat per poder-te posar les p*** ulleretes incòmodes i veure les dents de la piranya a un pam de la cara.
L'últim exemple a mi ja em comença a cansar. Es tracta de Star Trek 2, una altra aventura interestel.lar que no se com cansa fins i tot als més trekkies. Tot i la bona feina de JJ Abrams en el primer film (el qual ja trobava prescindible), aquest és un exemple més de la falta de creativitat pròpia, la qual va deixar pel camí quan es trencava el cap pensant amb com coi podia acabar Lost d'una manera coherent.
No sé on hauràn emigrat les bones idees però m'agradaria que reconquistéssin en massa la gran pantalla abans que em posi a parlar sobre adaptacions innecessàries de clàssics de la literatura com Los Viajes de Gulliver o que hagi de tornar a veure un altre film de Mario Casas i Juan José Ballesta.
Quan llegeixo que les grans estrenes de l'any seràn Piratas del Caribe 4,The Dark night rises,Spiderman 4 i transformers 3 se m'encongeix el cor.
Però el que encara és pitjor que les sequeles infintes són les que he volgut qualificar com a "sequeles de remakes", una moda cada cop més extesa i justificada per la incorporació del 3D en aquestes produccions. Independentment de la seva qualitat m'agradaria fer una crida a la desapareguda figura del guió original, cada cop menys present a la indústria del cinema. La crisis també ha arribat fa temps a aquest tipus de guions, que es queden més que mai als calaixos de productores que veuen una aposta segura en les sequeles que anys enrera van ser blockbusters en tota regla.
Per això aquest any assistim a l'estrena de les apostes més segures alhora que aborrides que podem veure mai,ja que la combinació de un hit a guixeta i la reminiscència dels que varen veure la primera part de la pel.lícula anys enrera representa ,com ja he dit, l'aposta més segura de Holywood.
Varem ensetar l'any amb Tron.Legacy,un mite a principis dels anys 80 que amb l'ajuda de la BSO de Daft Punk va deleitar als més nostàlgics.
Una altra mostra és Ghostbusters 3. Els caçafantasmes més famosos dels 80 han sofert tantes versions que ja ni recordem qui era el protagonista del primer film. Altra vegada, assistim a l'estrena d'un film inpensable si no fos per l'alicient de veure aquells fantasmes sortir de la pantalla gràcies al 3D.
Un cas més descarat és el de Piranha 3D, un sacrilegi a la pel.lícula de culte de Joe Dante, un altre cop (tornem-hi) justificat per poder-te posar les p*** ulleretes incòmodes i veure les dents de la piranya a un pam de la cara.
L'últim exemple a mi ja em comença a cansar. Es tracta de Star Trek 2, una altra aventura interestel.lar que no se com cansa fins i tot als més trekkies. Tot i la bona feina de JJ Abrams en el primer film (el qual ja trobava prescindible), aquest és un exemple més de la falta de creativitat pròpia, la qual va deixar pel camí quan es trencava el cap pensant amb com coi podia acabar Lost d'una manera coherent.
No sé on hauràn emigrat les bones idees però m'agradaria que reconquistéssin en massa la gran pantalla abans que em posi a parlar sobre adaptacions innecessàries de clàssics de la literatura com Los Viajes de Gulliver o que hagi de tornar a veure un altre film de Mario Casas i Juan José Ballesta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)