por

Petit canvi de temàtica perquè crec que a vegades hi ha coses que són necessàries de recordar.
Sempre he pensat que els valents són pocs i fins i tot així són poques les ocasions en les que ho demostren. D'altra banda crec que és totalment comprensible que la majoria de persones siguin porugues ja que la por és un dels sentiments més primaris de l'ésser humà i per això crec que cada cop que ens sorgeix un temor hem de racionalitzar i recordar que no es així com s'ha de viure.
El moment que em vaig adonar d'això va arribar fa exactament cinc anys. M'explico:
No recordo la situació , però pel que sempre m'havia explicat la meva mare, quan no tenia ni tres anys vaig veure un fantasma en un castell del sud d'Anglaterra (basant-se en el fet que li vaig descriure una dona amb un vestit de l'edat medieval que ella no podia veure). Sigui cert o no, durant els següents anys no vaig poder entrar en aquell castell ni acostar-me a ell a menys de 300 metres, aterrida pel que havia vist. Va ser als 16 anys que vaig decidir plantar cara a la meva por, vaig entrar i em vaig seure en un mur del passadís on suposadament havia vist al fantasma. Em vaig quedar allí durant més de mitja hora i no vaig veure res.
Allí vaig apendre que només quan ens enfrontem a les nostres pors ens adonem que no era tot tant terrible com semblava.
Sembla mentida que una estupidesa així pugui ajudar però que sigui tan fàcil d'oblidar.

Cal recordar, sinò avui no hagués trobat un missatge del passat que val la pena tenir present:

Esperançes i pors ...

Il.lusions, vuire pensant en una motivació que t'ajudi a seguir i la conseqüent aterrissada al món real quan te'n adones de la realitat que t'envaeix i no et deixa fer ni un pas més.
Alló que has esperat amb tanta il.lusió es converteix en un malson quan t'adones del que vertaderament és.
I entenc les raons perquè el ser humà davant una situació d'aquest tipus fuig, s'amaga, prefereix no pensar en alló que un dia el va il.lusionar i que ara s'ha convertit en una por a la que no es vol afrontar i per això fuig, per a que la por no s'apoderi d'ell.
Si alguna cosa he aprés al llarg del temps és que com més fuges d'una cosa més et voldrà atrapar i més por et farà.L'únic que et queda és afrontar aquesta por, i és llavors quan t'adones de que la realitat potser no és aquella utopia que un dia vas imaginar però val més veure la realitat tal com és i abordar aquesta por de la millor manera possible per tal de que no et persegueixi més.
No tot és tan terrible com sembla.

Submarins

Enmig de l'insomni ahir vaig tornar a sentir-me d'una manera extranya. No sé si algú comparteix aquesta sensació,però seria alguna cosa així com trobar-se un un submarí sota l'aigua durant molt de temps, totalment aïllat del món i incapaç d'entendre el perquè de tot el que passa a la superfície. Per més que la miris, seguiràs lluny d'allò i no compendràs la lògica d'unes decisions que no van amb tu.
Submergida en aquests pensaments, em va venir al cap, com no pot ser d'altra manera, la magnífica SUBMARINE de Richard Ayodale. A vegades crec que hi ha gent que no veu la verdadera bellesa de les coses, i no em refereixo només a l'interior sinò al conjunt. Com pot ser que hi hagi gent que no vegi en aquesta pel.lícula una combinació preciosa tant visualment com en el guió, rematat per la genial veu del gran Alex Truner? Perquè no hi ha data d'estrena prevista al nostre país? Perquè per una pel.lícula de Simon Pegg que arriba al cinema espanyol ha de ser una americanada salvable només per la seva presència?
Tot i que segurament és per motius econòmics, en aquest país ningú s'arrisca a estrenar petites obres d'art com Submarine i he de dir que em sap greu. Em sap greu el haver-me de capbussar en les profunditats de la xarxa per descarregar-me una bona pel.lícula que m'hagués estimat més anar a veure al cine tot i no estar gravada amb 3D ni tenir grans efectes especials.
Com que sé que no canviarà, només puc continuar bussejant, esperant que algú altre s'adoni que en aquest món poques coses tenen el sentit que haurien de tenir.