lunes, 29 de agosto de 2011

por

Petit canvi de temàtica perquè crec que a vegades hi ha coses que són necessàries de recordar.
Sempre he pensat que els valents són pocs i fins i tot així són poques les ocasions en les que ho demostren. D'altra banda crec que és totalment comprensible que la majoria de persones siguin porugues ja que la por és un dels sentiments més primaris de l'ésser humà i per això crec que cada cop que ens sorgeix un temor hem de racionalitzar i recordar que no es així com s'ha de viure.
El moment que em vaig adonar d'això va arribar fa exactament cinc anys. M'explico:
No recordo la situació , però pel que sempre m'havia explicat la meva mare, quan no tenia ni tres anys vaig veure un fantasma en un castell del sud d'Anglaterra (basant-se en el fet que li vaig descriure una dona amb un vestit de l'edat medieval que ella no podia veure). Sigui cert o no, durant els següents anys no vaig poder entrar en aquell castell ni acostar-me a ell a menys de 300 metres, aterrida pel que havia vist. Va ser als 16 anys que vaig decidir plantar cara a la meva por, vaig entrar i em vaig seure en un mur del passadís on suposadament havia vist al fantasma. Em vaig quedar allí durant més de mitja hora i no vaig veure res.
Allí vaig apendre que només quan ens enfrontem a les nostres pors ens adonem que no era tot tant terrible com semblava.
Sembla mentida que una estupidesa així pugui ajudar però que sigui tan fàcil d'oblidar.

Cal recordar, sinò avui no hagués trobat un missatge del passat que val la pena tenir present:

Esperançes i pors ...

Il.lusions, vuire pensant en una motivació que t'ajudi a seguir i la conseqüent aterrissada al món real quan te'n adones de la realitat que t'envaeix i no et deixa fer ni un pas més.
Alló que has esperat amb tanta il.lusió es converteix en un malson quan t'adones del que vertaderament és.
I entenc les raons perquè el ser humà davant una situació d'aquest tipus fuig, s'amaga, prefereix no pensar en alló que un dia el va il.lusionar i que ara s'ha convertit en una por a la que no es vol afrontar i per això fuig, per a que la por no s'apoderi d'ell.
Si alguna cosa he aprés al llarg del temps és que com més fuges d'una cosa més et voldrà atrapar i més por et farà.L'únic que et queda és afrontar aquesta por, i és llavors quan t'adones de que la realitat potser no és aquella utopia que un dia vas imaginar però val més veure la realitat tal com és i abordar aquesta por de la millor manera possible per tal de que no et persegueixi més.
No tot és tan terrible com sembla.

1 comentario:

  1. Jo crec que tens raó, però no compartixo el que hi molt poques persones valentes. Tal i com estan les coses actualment, en el món i en la societat, són moltíssimes les persones valentes que decideixen enfrontar-se als seus problemes i seguir endavant. Parlo de problemes econòmics, de rebuig social, de salut… Persones que decideixen tirar endavant, i segurament tenen por del futur, del que vindrà, pero elles segueixen lluitant.

    ResponderEliminar