5 qüestions sobre els Goya

19 de Febrer, les 10 de la nit, XXVI gala dels Goya : Entre premi i premi no puc deixar de pensar en una sèrie de qüestions que no m'han parat de donar voltes al cap durant tota la nit i que m'agradaria compartir.

1. Televització de la gala: " Va ser extremadament avorrida" diuen molts. Però és que en realitat, perquè ho hauria de ser? Es tracta d'una entrega de premis no d'un programa d'entreteniment, és una nit per elogiar el millor del cinema i només és l'afany de televisar l'esdeveniment el que fa que els teleespectadors exigim que sigui entretingut.

2. Santiago Segura: Sí, hi estic d'acord, algú li va canviar el guionista a Eva Hache que al meu gust no va saber portar el ritme humorístic que la gent exigia d'ella. Va haver de ser Santiago Segura el que, amb veritats com a punys i un toc àcid, arranqués de molts una simple rialla.

3. Un minut per discurs : La paraula "família" és la més repetida en una entrega de premis, sigui la família artística o la de sang. El que per molts és un clixé i la part més avorrida de la gala és per a aquells que els toca parlar no només una obligació, sinó també el seu minut de glòria i és normal que siguin pocs els que facin un discurs de menys del minut reglamentari. Destacaria sobretot el discurs de Lluís Homar, tot i que va ser quasi calcat al dels premis Gaudí .

4. Qui contracta la seguretat? : Després que Jimmy Jump ja ens deleités amb la seva aparició estel.lar l'any passat, molts pensàvem que l'organització hagués pres més mesures de seguretat, però no va ser així. La pobra Isabel Coixet va decidir donar veu a un espontani mentre els de seguretat no se ben bé què coi feien i pocs minuts més tard devien d'estar ocupats amb el primer intrús,  ja que no van evitar que s'introduïssin tres persones més amb màscares d'Anonymous.

5.S'ho mereixen? : En qualsevol entrega de premis amb renom cadascú té els seus preferits i ha fet les seves travesses però realment la majoria d'espectadors jutja amb criteri o ho fan per simpaties? Sóc de l'opinió que molts (en els que m'incloc) no han vist totes les pel.lícules que aspiraven als premis però tot i això volíem que guanyés un o l'altre. En adonar-me d'aquest sentiment em vaig avergonyir bastant (mai he estat gran fan de José Coronado) ja que entre les pelis que no havia vist hi havia No habrà paz para los malvados. Un any més em proposo veure'm la majoria de pelis nominades abans de la pròxima gala dels Goya per poder jutjar amb una mica més de criteri. Segurament un any més no ho faré.

Dos setmanes, dos llibres: Mejide vs Palahniuk

Com deia Confuci, és impossible obrir un llibre sense aprendre res. Havent acabat exàmens el meu cervell ja enyorava ni que fos un pèl de saviesa així que vaig rescatar dos llibres que tenia pendents.

El primer torn va ser per la novel.la de Risto Mejide "Que la muerte te acompañe", que vaig agafar escèptica després d'haver llegit a Xavier Sala Martin dient que s'havia llegit fins a la pàgina 6. 

Obro el llibre per la pàgina 210 (pàgina en la que comença el llibre), començo a entendre el comentari de Sala Martin i a entreveure un personatge principal creat amb el mateix motlle que el personatge de Risto a la televisió, frases curtes i llenguatge barroer. Què hi farem, és publicista, sap com s'ha d'enganxar al seu target en poc temps . 

A mesura que dibuixa aquest Simon Cowell en potència, Risto es munta una gran palla mental sobre la mort, a la que, com no pot ser d'una altra manera, el guia un publicista que el porta a un Corte Inglés per poder parlar amb Déu i convèncer-lo de que ha de conèixer a una clienta del Súper on treballa i de la que està perdudament enamorat. 

A banda de la història en si, cal destacar la genialitat d'algunes de les píndoles de saviesa i de realitat que va deixant caure Risto, cosa que és bastant d'agraïr encara que siguin de segona mà, com ara la cita del publicista William Bernbach que diu que " Tus principios no son principios hasta que te cuestan algo". 

L'estil em va sobtar, introduint cada capítol del llibre amb una espècie de carta o escrit, que remet al passat de cada personatge. O potser no em va sorprendre tant. De fet no és la primera de les coinicidències que vaig trobar en l'estil d'escriptura amb la de Chuck Palahniuk, homenatge o còpia? El gran dilema ... 

Adonant-me d'aquesta coincidència vaig decidir rescatar Tell All, l'últim llibre de Chuck Palahniuk, amb qui fa temps havia perdut la fe a causa de les crítiques nefastes de les seves darreres novel.les. Sí, la història no té la mateixa força que El club de la Lucha, Asfixia o Monstruos Invisibles però s'ha de reconèixer fins a quin extrem ha pogut portar el seu estil personal d'escriptura. La història d'una estrella de Hollywood en hores baixes vol fer el seu gran retorn mentre intenta buscar a l'home que li possibilitarà el retorn a la fama que es mereix amb l'ajuda de la seva assistent personal, la persona que narra com si es tractés d'un guió la tornada de l'estrella. 

Un homenatge; en aquest cas sí, a les biografies no autoritzades de milers d'artistes i estrelles del món amb més o menys fama, que amb els anys es converteixen en història oficial.

Dos llibres, diversos trets en comú, que directa o indirectament fan plantejar-se el límit de la frontera entre l'homenatge i el plagi.