sábado, 9 de julio de 2016

Berberian Sound Studio o l'art del foley

Podria semblar estrany que una pel·lícula de 2012 no s'estreni al nostre país fins 4 anys després, però és que, tot i haver passar tant pel Festival de Sitges com per l'Atlàntida Film Fest, Berberian Sound Studio no és precisament una pel·lícula per a tots els públics. 
Homenatge al Giallo Italià, no només ha de captivar a un públic amant d'aquest subgènere de terror de sèrie B, sinó que també ha de captar l'atenció d'aquells amant del cinema que l'entenen més enllà de la narrativa clàssica. 
"A new world of sound awaits" li diu el cap de l'estudi de doblatge més tèrbol de la Itàlia dels 70 a Gilderoy, l'expert en foleys anglosaxó que ha anat a parar a una de les pel·lícules més extremes del subgènere; i no és per menys. El director del film Peter Strickland ens transporta al món dels efectes sonors al cinema, tot un art que sovint passa desapercebut. Berberian Sound Studio ens presenta al so com a màxim protagonista del film, on fins i tot queda plasmat visualment al llarg de la pel·lícula de manera tant efectiva com bella. 

Strickland, en un exercici de meta-cinema, posa les seves paraules en boca del director del film en el que treballa el protagonista: "this is not a horror film, this is an author film". I no és per menys; fent honor a Hitchcock, la terrorífica pel·lícula en la que treballen els personatges és absolutament invisible, fent que l'espectador només sigui capaç de seguir la trama que s'hi produeix a partir dels sons i diàlegs que es graven a l’estudi, corroborant per tant, aquella teoria que diu que allò que ens fa més por és el que no veiem. És precisament per les projeccions que fa la nostra ment quan només hi sentim i la imaginació és l’única imatge que disposem, el que fa que Berberian Sound Studio es converteixi en un exercici Lynchià on la psique del protagonista acabarà de tancar el joc de nines russes que ens proposa Strickland.
Potser és precisament per la proposta més metafísica del film el que fa que no sigui tan comercial, tot i que en el meu parer es on rau precisament l’encant d’aquest film. Molts cops la gent s’oblida que, mentre la resta de les arts portes centenars d’anys desenvolupant-se, el cinema no té ni dos segles d’existència, que les barreres, especialment del gènere, si volem que avancin i no s’estanquin, s’han de trencar.

Esperem que el següent llarg del director,” The Duke of Burgundy”, la qual també s’estrena aquest mateix mes, segueixi l’estela de la seva predecessora i porti el cinema encara una mica més enllà.   

lunes, 6 de abril de 2015

Loreak: només són flors

Ja no es regalen tantes flors com abans, això és un fet, encara que Sant Jordi sigui l'excepció que confirma la regla. Per això avui torno a regar aquest blog, per poder tirar-li una floreta a una pel·lícula que precisament crec que en necessita més d'una. Loreak, pel·lícula de José Mari Goenaga i Jon Garaño, tot i que nominada, no es va emportar cap Goya i es va haver de conformar amb un Feroz per Itziar Ituño a millor actriu de repartiment. És per aquesta raó que crec que és hora de tallar-li la tija i posar-li una aspirina al film, per tal que pugui seguir creixent.
I és que Loreak és la flor que creix entre la malesa, un exercici de cinema dramàtic com feia temps que no veia. Com poden unes simples flors canviar la vida a tres dones? I com es poden definir tan bé els sentiments de tres personatges a partir d'un acte quasi obsolet com és enviar flors?

Impressiona moltíssim com la mescla entre fredor, tensió i dolor pot causar una sensació tan plaent al veure aquesta pel·lícula. Potser és perquè no estem acostumats a veure "orquídies" tan poc comunes en el cinema nacional, igual que ens passa quan del no-res, ens apareixen unes flors a la porta de casa cada dijous al matí. I és que potser aquest tipus de cinema hauria d'arrelar en el panorama nacional, potser podant un xic la resta de flors espectaculars que fan ombra a les que queden a sota, perquè almenys es puguin contemplar flors tan delicades com Loreak.

Sens dubte, la flor més bella del panorama cinematogràfic Basc necessita que la reguin, que pugui lluir amb tota la seva esplendor com es mereix i no deixar que aquelles flors en la corba de la carretera es panseixin, ja que Loreak és sens dubte una obra per ser recordada.


lunes, 20 de febrero de 2012

5 qüestions sobre els Goya


19 de Febrer, les 10 de la nit, XXVI gala dels Goya : Entre premi i premi no puc deixar de pensar en una sèrie de qüestions que no m'han parat de donar voltes al cap durant tota la nit i que m'agradaria compartir.

1. Televització de la gala: " Va ser extremadament avorrida" diuen molts. Però és que en realitat, perquè ho hauria de ser? Es tracta d'una entrega de premis no d'un programa d'entreteniment, és una nit per elogiar el millor del cinema i només és l'afany de televisar l'esdeveniment el que fa que els teleespectadors exigim que sigui entretingut.

2. Santiago Segura: Sí, hi estic d'acord, algú li va canviar el guionista a Eva Hache que al meu gust no va saber portar el ritme humorístic que la gent exigia d'ella. Va haver de ser Santiago Segura el que, amb veritats com a punys i un toc àcid, arranqués de molts una simple rialla.

3. Un minut per discurs : La paraula "família" és la més repetida en una entrega de premis, sigui la família artística o la de sang. El que per molts és un clixé i la part més avorrida de la gala és per a aquells que els toca parlar no només una obligació, sinó també el seu minut de glòria i és normal que siguin pocs els que facin un discurs de menys del minut reglamentari. Destacaria sobretot el discurs de Lluís Homar, tot i que va ser quasi calcat al dels premis Gaudí .

4. Qui contracta la seguretat? : Després que Jimmy Jump ja ens deleités amb la seva aparició estel.lar l'any passat, molts pensàvem que l'organització hagués pres més mesures de seguretat, però no va ser així. La pobra Isabel Coixet va decidir donar veu a un espontani mentre els de seguretat no se ben bé què coi feien i pocs minuts més tard devien d'estar ocupats amb el primer intrús,  ja que no van evitar que s'introduïssin tres persones més amb màscares d'Anonymous.

5.S'ho mereixen? : En qualsevol entrega de premis amb renom cadascú té els seus preferits i ha fet les seves travesses però realment la majoria d'espectadors jutja amb criteri o ho fan per simpaties? Sóc de l'opinió que molts (en els que m'incloc) no han vist totes les pel.lícules que aspiraven als premis però tot i això volíem que guanyés un o l'altre. En adonar-me d'aquest sentiment em vaig avergonyir bastant (mai he estat gran fan de José Coronado) ja que entre les pelis que no havia vist hi havia No habrà paz para los malvados. Un any més em proposo veure'm la majoria de pelis nominades abans de la pròxima gala dels Goya per poder jutjar amb una mica més de criteri. Segurament un any més no ho faré.



miércoles, 8 de febrero de 2012

Dos setmanes, dos llibres: Mejide vs Palahniuk

Com deia Confuci, és impossible obrir un llibre sense aprendre res. Havent acabat exàmens el meu cervell ja enyorava ni que fos un pèl de saviesa així que vaig rescatar dos llibres que tenia pendents.
El primer torn va ser per la novel.la de Risto Mejide "Que la muerte te acompañe", que vaig agafar escèptica després d'haver llegit a Xavier Sala Martin dient que s'havia llegit fins a la pàgina 6. 
Obro el llibre per la pàgina 210 (pàgina en la que comença el llibre), començo a entendre el comentari de Sala Martin i a entreveure un personatge principal creat amb el mateix motlle que el personatge de Risto a la televisió, frases curtes i llenguatge barroer. Què hi farem, és publicista, sap com s'ha d'enganxar al seu target en poc temps . 
A mesura que dibuixa aquest Simon Cowell en potència, Risto es munta una gran palla mental sobre la mort, a la que, com no pot ser d'una altra manera, el guia un publicista que el porta a un Corte Inglés per poder parlar amb Déu i convèncer-lo de que ha de conèixer a una clienta del Súper on treballa i de la que està perdudament enamorat. 
A banda de la història en si, cal destacar la genialitat d'algunes de les píndoles de saviesa i de realitat que va deixant caure Risto, cosa que és bastant d'agraïr encara que siguin de segona mà, com ara la cita del publicista William Bernbach que diu que " Tus principios no son principios hasta que te cuestan algo". 
L'estil em va sobtar, introduint cada capítol del llibre amb una espècie de carta o escrit, que remet al passat de cada personatge. O potser no em va sorprendre tant. De fet no és la primera de les coinicidències que vaig trobar en l'estil d'escriptura amb la de Chuck Palahniuk, homenatge o còpia? El gran dilema ... 

Adonant-me d'aquesta coincidència vaig decidir rescatar Tell All, l'últim llibre de Chuck Palahniuk, amb qui fa temps havia perdut la fe a causa de les crítiques nefastes de les seves darreres novel.les. Sí, la història no té la mateixa força que El club de la Lucha, Asfixia o Monstruos Invisibles però s'ha de reconèixer fins a quin extrem ha pogut portar el seu estil personal d'escriptura. La història d'una estrella de Hollywood en hores baixes vol fer el seu gran retorn mentre intenta buscar a l'home que li possibilitarà el retorn a la fama que es mereix amb l'ajuda de la seva assistent personal, la persona que narra com si es tractés d'un guió la tornada de l'estrella. 
Un homenatge; en aquest cas sí, a les biografies no autoritzades de milers d'artistes i estrelles del món amb més o menys fama, que amb els anys es converteixen en història oficial.
Dos llibres, diversos trets en comú, que directa o indirectament fan plantejar-se el límit de la frontera entre l'homenatge i el plagi. 


domingo, 20 de noviembre de 2011

Perquè Ricky Gervais ho val

Qui és l'única persona que pot relacionar drogues, sexe i pederàstia amb les grans estrelles de Hollywood i no ser desterrat d'Estats Units? 
Ricky Gervais és clar, i no només pot trepitjar terres americanes sinó que després de la seva polèmica presentació als Globus d'Or de l'any passat, ha estat l'escollit per tornar-los a presentar; i ho farà sense pèls a la llengua com ell mateix ja ha dit a twitter.
No només torna a presentar, sinó que aquest mes la BBC ha estrenat Life's too short ( La vida és massa curta), que representa l'esperat retorn de Gervais al mockumentary a l'estil de la mítica The Office.
Wawrick Davis, el nan conegut per pel.lícules com la saga de Harry Potter, Willow o El retorn del Jedi; és el protagonista d'aquesta sèrie, en la que ens obre les portes de la seva complicada vida com a representant d'actors nans.
En Life's too short també trobem l'herència de Extras ( dirigida per Ricky Gervais i Steve Merchant) ja que també juguen amb els cameos, fins al punt que fins i tot els dos creadors també fan la seva aparició estelar dins la sèrie. 
Tal i com ens tenen acostumats Gervais i Merchant ( creadors de la sèrie),ens presenten la suposada vida de Davis sense tallar-se en cap aspecte i sense importar-los-hi ser políticament incorrectes amb temes especialment sensibles i posant-se amb els sectors menys afavorits. 
I és que Gervais és dels pocs còmics als que se'ls permet aquestes llicències a vegades ofensives, segurament degut a la subtilesa i l'originalitat amb la que Gervais deixa anar les seves conyes. Sigui pel motiu que sigui està clar que l'estil Gervais triomfa i el que és més important, fa riure. 
A Life's too short, es parla precisament d'això, en el moment que Liam Neeson es presenta davant de Merchant Gervais explicant-los hi que vol fer comèdia: Neeson proposa una sessió de comèdia improvisada i es posa a parlar del SIDA d'una manera més aviat dramàtica. La conversa ve a ser una cosa així: 



Steve Merchant: El SIDA, la fam i el càncer no són temes per fer comèdia.
Liam Neeson: Doncs com s'en surt ell ( senyalant a Ricky Gervais)
Steve Merchant: No en tenim ni idea





viernes, 11 de noviembre de 2011

Tots tenim un petit Martin dins : The Human Centipede (Full Sequence)

Recordo que en acabar de veure A Serbian Film vaig pensar que no podia arribar a veure res més depravat que aquesta pel.lícula; potser per això tenia tantíssimes ganes de veure The Human Cenitpede (Full Sequence) , la seqüela del film de Tom Six. A més la premisa era genial: censura a Gran Bretanya i un tràiler que prometia la pel.lícula més pertorbada de la història i que (al contrari que la primera) és clínicament inexacta al 100%.
El llegat del doctor Heiter és present des de bon principi, mentre el protagonista veu l'última escena de The human centipede sense preocupar-se de vigilar el pàrquing on treballa. Així comencem a veure l'obsessió de Martin que, marcat per les experiències que l'hi ha tocat viure i per la seva condició mental, l'inciten a crear el seu propi centpeus, però més llarg que el del doctor.
Poques seqüeles he vist tant ben justificades i amb tantíssim sentit. Mentre la primera part jugava amb la pulcritud i exactitud d'un cirurgià obsessionat, la segona ens mostra amb tot detall les asquerositats que abans Tom Six no ens havia deixat veure, sumant-li el fet que tant el protagonista com el seu entorn ja és repugnant de per si.
D'altra banda, crec que l'idea d'algú obsessionat amb una pel.lícula que vol plasmar a la realitat el que hi ha vist és una petita picada d'ullet a les obsessions i pors de les organitzacions que l'han prohibit. A més, qui no s'ha obsessionat al veure la primera part de la pel.lícula? En part Martin és una exageració dels fans del gore.
Sí, The human centipede 2 és repugnant fins al punt de quasi vomitar i és moralment deplorable ( tot i que en aquest aspecte per mi no superarà a A Serbian Film) però mentre anava transcorrent la pel.lícula m'anava imaginat coses molt més fortes de les que Martin feia.
Tom Six s'ha contingut per qüestions morals, per guardar-se algun as per la tercera part o és que la ment se m'està retorcent massa?
Realment crec que la resposta és que tots tenim un petit Martin morbós dins nostre, al que li encanta aquest tipus de pel.lícules, però que no és capaç ni de veure com li exploten un gra gegant a l'esquena a un home per youtube.

martes, 11 de octubre de 2011

Eva: la nova intel.ligència artificial del festival de Sitges

Dos dies intensos de cinema, no se si ben o mal aprofitats però almenys em quedo amb un bon sabor de boca ja que he rigut o m'he posat les mans al cap amb la majoria de pel.lícules (fos la intenció del director o no) i amb això em conformo. Tot i que segurament no sigui la que més destacarà en aquesta edició del festival m'agradaria centrar-me en Eva, la pel.lícula que va inaugurar el festival i de la que he sentit més comentaris, totalment adient tractant-se de l'any que se li ret homenatge a "Intel.ligència Artificial" de Spielberg.
Molta gent pot dir que Eva peca de pastelosa i que no deixa de ser una pel.lícula més però a mi em va fer saltar la llagrimeta. Segurament als fans incondicionals de la ciència ficció els decepcionarà ja que no ens trobem devant del típic "futur" on tot és fred i minimalista sinò que ens presenta l'ambient càlid dels edificis bàltics on la tecnologia hi és present en els robots i diversos gadgets tecnològics, deixant que sigui la fredor de la neu l'únic element que contrasta amb la calidesa d'aquest món cosa que lliga perfectament amb la història. Tot això lliga amb un futur on es juga amb el caràcter i les emocions de la gent, on l'afany per imitar artificialment el comportament dels humans fa evident la imperfecció d'aquests. La pel.lícula no té una acció trepidant ni una gran trama però d'alguna manera t'entendreix i juga més amb la vessant sentimental del que podriem haver previst tractant-se en principi d'una pel.lícula de ciència ficció , així que entenc que hagi decepcionat si no era això el que s'esperava. Amb el que més em quedo és amb una conversa entre Daniel Brühl i la nena amb la que aquest està basant el seu robot;quan ell li ensenya una fotografia d'un home que plora perquè acaba de guanyar una carrera, Brühl li pregunta quin sentiment li transmet:

 - Està trist
 -Segur? Fixa't, acaba de guanyar una carrera. La gent també plora quan està alegre.
-No, ha guanyat i sap que no sempre guanyarà, per això plora
 -Per aquesta regla de tres una persona que perd hauria d'estar contenta perqué sap que no sempre serà així no?