Podria semblar estrany que una pel·lícula de 2012 no s'estreni al nostre país fins 4 anys després, però és que, tot i haver passar tant pel Festival de Sitges com per l'Atlàntida Film Fest, Berberian Sound Studio no és precisament una pel·lícula per a tots els públics.
Homenatge al Giallo Italià, no només ha de captivar a un públic amant d'aquest subgènere de terror de sèrie B, sinó que també ha de captar l'atenció d'aquells amant del cinema que l'entenen més enllà de la narrativa clàssica.
"A new world of sound awaits" li diu el cap de l'estudi de doblatge més tèrbol de la Itàlia dels 70 a Gilderoy, l'expert en foleys anglosaxó que ha anat a parar a una de les pel·lícules més extremes del subgènere; i no és per menys. El director del film Peter Strickland ens transporta al món dels efectes sonors al cinema, tot un art que sovint passa desapercebut. Berberian Sound Studio ens presenta al so com a màxim protagonista del film, on fins i tot queda plasmat visualment al llarg de la pel·lícula de manera tant efectiva com bella.
Strickland, en un exercici de meta-cinema, posa les seves paraules en boca del director del film en el que treballa el protagonista: "this is not a horror film, this is an author film". I no és per menys; fent honor a Hitchcock, la terrorífica pel·lícula en la que treballen els personatges és absolutament invisible, fent que l'espectador només sigui capaç de seguir la trama que s'hi produeix a partir dels sons i diàlegs que es graven a l’estudi, corroborant per tant, aquella teoria que diu que allò que ens fa més por és el que no veiem. És precisament per les projeccions que fa la nostra ment quan només hi sentim i la imaginació és l’única imatge que disposem, el que fa que Berberian Sound Studio es converteixi en un exercici Lynchià on la psique del protagonista acabarà de tancar el joc de nines russes que ens proposa Strickland.
Potser és precisament per la proposta més metafísica del film el que fa que no sigui tan comercial, tot i que en el meu parer es on rau precisament l’encant d’aquest film. Molts cops la gent s’oblida que, mentre la resta de les arts portes centenars d’anys desenvolupant-se, el cinema no té ni dos segles d’existència, que les barreres, especialment del gènere, si volem que avancin i no s’estanquin, s’han de trencar.
Esperem que el següent llarg del director,” The Duke of Burgundy”, la qual també s’estrena aquest mateix mes, segueixi l’estela de la seva predecessora i porti el cinema encara una mica més enllà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario