Loreak: només són flors

Ja no es regalen tantes flors com abans, això és un fet, encara que Sant Jordi sigui l'excepció que confirma la regla. Per això avui torno a regar aquest blog, per poder tirar-li una floreta a una pel·lícula que precisament crec que en necessita més d'una. Loreak, pel·lícula de José Mari Goenaga i Jon Garaño, tot i que nominada, no es va emportar cap Goya i es va haver de conformar amb un Feroz per Itziar Ituño a millor actriu de repartiment. És per aquesta raó que crec que és hora de tallar-li la tija i posar-li una aspirina al film, per tal que pugui seguir creixent.
I és que Loreak és la flor que creix entre la malesa, un exercici de cinema dramàtic com feia temps que no veia. Com poden unes simples flors canviar la vida a tres dones? I com es poden definir tan bé els sentiments de tres personatges a partir d'un acte quasi obsolet com és enviar flors?

Impressiona moltíssim com la mescla entre fredor, tensió i dolor pot causar una sensació tan plaent al veure aquesta pel·lícula. Potser és perquè no estem acostumats a veure "orquídies" tan poc comunes en el cinema nacional, igual que ens passa quan del no-res, ens apareixen unes flors a la porta de casa cada dijous al matí. I és que potser aquest tipus de cinema hauria d'arrelar en el panorama nacional, potser podant un xic la resta de flors espectaculars que fan ombra a les que queden a sota, perquè almenys es puguin contemplar flors tan delicades com Loreak.

Sens dubte, la flor més bella del panorama cinematogràfic Basc necessita que la reguin, que pugui lluir amb tota la seva esplendor com es mereix i no deixar que aquelles flors en la corba de la carretera es panseixin, ja que Loreak és sens dubte una obra per ser recordada.