domingo, 20 de noviembre de 2011

Perquè Ricky Gervais ho val

Qui és l'única persona que pot relacionar drogues, sexe i pederàstia amb les grans estrelles de Hollywood i no ser desterrat d'Estats Units? 
Ricky Gervais és clar, i no només pot trepitjar terres americanes sinó que després de la seva polèmica presentació als Globus d'Or de l'any passat, ha estat l'escollit per tornar-los a presentar; i ho farà sense pèls a la llengua com ell mateix ja ha dit a twitter.
No només torna a presentar, sinó que aquest mes la BBC ha estrenat Life's too short ( La vida és massa curta), que representa l'esperat retorn de Gervais al mockumentary a l'estil de la mítica The Office.
Wawrick Davis, el nan conegut per pel.lícules com la saga de Harry Potter, Willow o El retorn del Jedi; és el protagonista d'aquesta sèrie, en la que ens obre les portes de la seva complicada vida com a representant d'actors nans.
En Life's too short també trobem l'herència de Extras ( dirigida per Ricky Gervais i Steve Merchant) ja que també juguen amb els cameos, fins al punt que fins i tot els dos creadors també fan la seva aparició estelar dins la sèrie. 
Tal i com ens tenen acostumats Gervais i Merchant ( creadors de la sèrie),ens presenten la suposada vida de Davis sense tallar-se en cap aspecte i sense importar-los-hi ser políticament incorrectes amb temes especialment sensibles i posant-se amb els sectors menys afavorits. 
I és que Gervais és dels pocs còmics als que se'ls permet aquestes llicències a vegades ofensives, segurament degut a la subtilesa i l'originalitat amb la que Gervais deixa anar les seves conyes. Sigui pel motiu que sigui està clar que l'estil Gervais triomfa i el que és més important, fa riure. 
A Life's too short, es parla precisament d'això, en el moment que Liam Neeson es presenta davant de Merchant Gervais explicant-los hi que vol fer comèdia: Neeson proposa una sessió de comèdia improvisada i es posa a parlar del SIDA d'una manera més aviat dramàtica. La conversa ve a ser una cosa així: 



Steve Merchant: El SIDA, la fam i el càncer no són temes per fer comèdia.
Liam Neeson: Doncs com s'en surt ell ( senyalant a Ricky Gervais)
Steve Merchant: No en tenim ni idea





viernes, 11 de noviembre de 2011

Tots tenim un petit Martin dins : The Human Centipede (Full Sequence)

Recordo que en acabar de veure A Serbian Film vaig pensar que no podia arribar a veure res més depravat que aquesta pel.lícula; potser per això tenia tantíssimes ganes de veure The Human Cenitpede (Full Sequence) , la seqüela del film de Tom Six. A més la premisa era genial: censura a Gran Bretanya i un tràiler que prometia la pel.lícula més pertorbada de la història i que (al contrari que la primera) és clínicament inexacta al 100%.
El llegat del doctor Heiter és present des de bon principi, mentre el protagonista veu l'última escena de The human centipede sense preocupar-se de vigilar el pàrquing on treballa. Així comencem a veure l'obsessió de Martin que, marcat per les experiències que l'hi ha tocat viure i per la seva condició mental, l'inciten a crear el seu propi centpeus, però més llarg que el del doctor.
Poques seqüeles he vist tant ben justificades i amb tantíssim sentit. Mentre la primera part jugava amb la pulcritud i exactitud d'un cirurgià obsessionat, la segona ens mostra amb tot detall les asquerositats que abans Tom Six no ens havia deixat veure, sumant-li el fet que tant el protagonista com el seu entorn ja és repugnant de per si.
D'altra banda, crec que l'idea d'algú obsessionat amb una pel.lícula que vol plasmar a la realitat el que hi ha vist és una petita picada d'ullet a les obsessions i pors de les organitzacions que l'han prohibit. A més, qui no s'ha obsessionat al veure la primera part de la pel.lícula? En part Martin és una exageració dels fans del gore.
Sí, The human centipede 2 és repugnant fins al punt de quasi vomitar i és moralment deplorable ( tot i que en aquest aspecte per mi no superarà a A Serbian Film) però mentre anava transcorrent la pel.lícula m'anava imaginat coses molt més fortes de les que Martin feia.
Tom Six s'ha contingut per qüestions morals, per guardar-se algun as per la tercera part o és que la ment se m'està retorcent massa?
Realment crec que la resposta és que tots tenim un petit Martin morbós dins nostre, al que li encanta aquest tipus de pel.lícules, però que no és capaç ni de veure com li exploten un gra gegant a l'esquena a un home per youtube.

martes, 11 de octubre de 2011

Eva: la nova intel.ligència artificial del festival de Sitges

Dos dies intensos de cinema, no se si ben o mal aprofitats però almenys em quedo amb un bon sabor de boca ja que he rigut o m'he posat les mans al cap amb la majoria de pel.lícules (fos la intenció del director o no) i amb això em conformo. Tot i que segurament no sigui la que més destacarà en aquesta edició del festival m'agradaria centrar-me en Eva, la pel.lícula que va inaugurar el festival i de la que he sentit més comentaris, totalment adient tractant-se de l'any que se li ret homenatge a "Intel.ligència Artificial" de Spielberg.
Molta gent pot dir que Eva peca de pastelosa i que no deixa de ser una pel.lícula més però a mi em va fer saltar la llagrimeta. Segurament als fans incondicionals de la ciència ficció els decepcionarà ja que no ens trobem devant del típic "futur" on tot és fred i minimalista sinò que ens presenta l'ambient càlid dels edificis bàltics on la tecnologia hi és present en els robots i diversos gadgets tecnològics, deixant que sigui la fredor de la neu l'únic element que contrasta amb la calidesa d'aquest món cosa que lliga perfectament amb la història. Tot això lliga amb un futur on es juga amb el caràcter i les emocions de la gent, on l'afany per imitar artificialment el comportament dels humans fa evident la imperfecció d'aquests. La pel.lícula no té una acció trepidant ni una gran trama però d'alguna manera t'entendreix i juga més amb la vessant sentimental del que podriem haver previst tractant-se en principi d'una pel.lícula de ciència ficció , així que entenc que hagi decepcionat si no era això el que s'esperava. Amb el que més em quedo és amb una conversa entre Daniel Brühl i la nena amb la que aquest està basant el seu robot;quan ell li ensenya una fotografia d'un home que plora perquè acaba de guanyar una carrera, Brühl li pregunta quin sentiment li transmet:

 - Està trist
 -Segur? Fixa't, acaba de guanyar una carrera. La gent també plora quan està alegre.
-No, ha guanyat i sap que no sempre guanyarà, per això plora
 -Per aquesta regla de tres una persona que perd hauria d'estar contenta perqué sap que no sempre serà així no?

lunes, 12 de septiembre de 2011

El terrorista és Iggy Pop: Salvados!

La temporada televisiva comença amb les piles ben carregades així com els seus espectadors que semblen estar al peu del canó per vigilar d'aprop el que fan les cadenes. És curiós com el simple fet de que un programa toqui un tema proper ens fa canviar la perspectiva de les coses. És, pel que he pogut copsar , el que ha passat amb l'inici de la nova temporada de Salvados. Després del primer programa dedicat al sponsor del Barça Quatar Foundation en el que Evole viatjava al país i intentava contrastar l'opinió de Sandro Rossell que deia que "a Quatar són molt feliços", vaig sentir diversos comentaris criticant el treball d'Évole: que si no es podia considerar periodisme d'investigació, que si el programa era tendeciós etc ... Fins i tot abans de començar el segon programa, Twitter ja rebia els primers comentaris jutjant el programa d'aquest diumenge sense ni tan sols haver-lo vist, posant en dubte el gust de fer un programa que suposadament defensava als muslmans en un dia com l'11-S. Això sense tenir en compte que tenia especial interés per la gent de Lleida ja que gran part del programa era a la nostra ciutat. Moltes qüestions i coses a tractar per una ment tan caótica com la meva però intentaré explicar el meu punt de vista. Pot ser veritat que Salvados és en un principi un programa d'entreteniment i que els seus programes no poden ser tractats estríctament com a periodisme d'investigació, entre d'altres coses perquè es queda molt en la superfície de les qüestions. Tot i això quin altre programa de crítica social tenim com a referent a la TDT? Diario de ... ¿? Salvados és dels pocs programes que et traslladen al focus del problema i que té un grau d'atreviment, cosa que no fan molts periodistes com ja va confessar al mateix programa Pilar Rahola quan va afirmar que tot i escriure La republica islamica de España en la que posa a Lleida en el punt de mira, no
havia visitat mai la ciutat perquè allí " todos mienten". És molt fàcil riure amb els Phelps o escandalitzar-se amb les declaracions dels controladors aeris però quan es tracta de temes propers com és el cas del Barça o Lleida la cosa canvia, perquè no ens agrada massa que ens desfacin les idees preestablertes sobre els grans pilars de la nostra vida i per tant és difícil mirar-ho amb la mateixa subjectivitat que de costum. Després del programa d'ahir encara tinc més clar que Évole fa un gran treball, intentant buscar totes les parts in situ amb picardia però buscant l'equilibri, posant tots els temes sobre la taula i deixant que el públic tregui les seves pròpies conclusions. La feina de Salvados és clara: provocar i agitar a un públic que s'ha adormit alhora que passen una bona estona. Jo per això, em quedo amb la frase més provocadora del Salvados d'ahir dita també per la senyora Rahola." El verdadero terrorista es Iggy Pop".

lunes, 29 de agosto de 2011

por

Petit canvi de temàtica perquè crec que a vegades hi ha coses que són necessàries de recordar.
Sempre he pensat que els valents són pocs i fins i tot així són poques les ocasions en les que ho demostren. D'altra banda crec que és totalment comprensible que la majoria de persones siguin porugues ja que la por és un dels sentiments més primaris de l'ésser humà i per això crec que cada cop que ens sorgeix un temor hem de racionalitzar i recordar que no es així com s'ha de viure.
El moment que em vaig adonar d'això va arribar fa exactament cinc anys. M'explico:
No recordo la situació , però pel que sempre m'havia explicat la meva mare, quan no tenia ni tres anys vaig veure un fantasma en un castell del sud d'Anglaterra (basant-se en el fet que li vaig descriure una dona amb un vestit de l'edat medieval que ella no podia veure). Sigui cert o no, durant els següents anys no vaig poder entrar en aquell castell ni acostar-me a ell a menys de 300 metres, aterrida pel que havia vist. Va ser als 16 anys que vaig decidir plantar cara a la meva por, vaig entrar i em vaig seure en un mur del passadís on suposadament havia vist al fantasma. Em vaig quedar allí durant més de mitja hora i no vaig veure res.
Allí vaig apendre que només quan ens enfrontem a les nostres pors ens adonem que no era tot tant terrible com semblava.
Sembla mentida que una estupidesa així pugui ajudar però que sigui tan fàcil d'oblidar.

Cal recordar, sinò avui no hagués trobat un missatge del passat que val la pena tenir present:

Esperançes i pors ...

Il.lusions, vuire pensant en una motivació que t'ajudi a seguir i la conseqüent aterrissada al món real quan te'n adones de la realitat que t'envaeix i no et deixa fer ni un pas més.
Alló que has esperat amb tanta il.lusió es converteix en un malson quan t'adones del que vertaderament és.
I entenc les raons perquè el ser humà davant una situació d'aquest tipus fuig, s'amaga, prefereix no pensar en alló que un dia el va il.lusionar i que ara s'ha convertit en una por a la que no es vol afrontar i per això fuig, per a que la por no s'apoderi d'ell.
Si alguna cosa he aprés al llarg del temps és que com més fuges d'una cosa més et voldrà atrapar i més por et farà.L'únic que et queda és afrontar aquesta por, i és llavors quan t'adones de que la realitat potser no és aquella utopia que un dia vas imaginar però val més veure la realitat tal com és i abordar aquesta por de la millor manera possible per tal de que no et persegueixi més.
No tot és tan terrible com sembla.

martes, 9 de agosto de 2011

Submarins


Enmig de l'insomni ahir vaig tornar a sentir-me d'una manera extranya. No sé si algú comparteix aquesta sensació,però seria alguna cosa així com trobar-se un un submarí sota l'aigua durant molt de temps, totalment aïllat del món i incapaç d'entendre el perquè de tot el que passa a la superfície. Per més que la miris, seguiràs lluny d'allò i no compendràs la lògica d'unes decisions que no van amb tu.
Submergida en aquests pensaments, em va venir al cap, com no pot ser d'altra manera, la magnífica SUBMARINE de Richard Ayodale. A vegades crec que hi ha gent que no veu la verdadera bellesa de les coses, i no em refereixo només a l'interior sinò al conjunt. Com pot ser que hi hagi gent que no vegi en aquesta pel.lícula una combinació preciosa tant visualment com en el guió, rematat per la genial veu del gran Alex Truner? Perquè no hi ha data d'estrena prevista al nostre país? Perquè per una pel.lícula de Simon Pegg que arriba al cinema espanyol ha de ser una americanada salvable només per la seva presència?
Tot i que segurament és per motius econòmics, en aquest país ningú s'arrisca a estrenar petites obres d'art com Submarine i he de dir que em sap greu. Em sap greu el haver-me de capbussar en les profunditats de la xarxa per descarregar-me una bona pel.lícula que m'hagués estimat més anar a veure al cine tot i no estar gravada amb 3D ni tenir grans efectes especials.
Com que sé que no canviarà, només puc continuar bussejant, esperant que algú altre s'adoni que en aquest món poques coses tenen el sentit que haurien de tenir.

martes, 7 de junio de 2011

La involució de Flippy


Allò de "hi ha coses que fan honor al seu nom" a vegades es compleix a la perfecció i en més d'un sentit. És el cas del nou programa de Neox " Involución" , presentat per Flippy i Berta Collado.
La primera involució que salta a la vista és la dels dos presentadors que passen de programes amb tant d'èxit al seu moment com "Sé lo que hicisteis" i "El Hormiguero" a un trist segon pla a Neox.
La pròxima involució a destacar és el tipus de programa que ens oferirà la cadena: es tracta d'una barreja entre "El juego de la Oca" i "El Gran Prix" , en el que els concursants hauràn de passar diverses proves per conseguir el premi, segons han explicat els dos presentadors. Involució total de la televisió,en la que tornem a allò que anys enrera ja havíem aborrit fins a la sacietat,i que pensàvem que ja havíem superat de llarg. Només falta que el presenti Ramón García. Personalment crec que és trist recórrer a formats passats de moda en comptes d'intentar innovar una mica, que és el que tocaria en els temps que corren.
L'última involució és, per mi, la més significativa, la involució més animal. Noa, una ximpanzé d' Estats Units participarà en el programa. Em sumo a les protestes de l'associació de Jane Goodall sense cap mena de dubte, ja que trobo impropi utilitzar un animal que ni tan sols és autòcton per pura diversió. Tot i els intents de justificació del programa, que diu que ha passat el vist i plau del Ministeri de Sanitat i que entren dins de la llei no em sembla suficient motiu com per entendre la seva presència en el programa. Però és que a sobre es veu que si el concursant no guanya , els diners aniran destinats a una ONG per la protecció dels animals, cosa que em sembla d'una hipocresia bestial.
En definitiva una involució total que no es mereix ni un segon més d'atenció i del que Antena 3 se'n hauria de sentir avergonyit.

jueves, 2 de junio de 2011

El significat de la paraula DESALLOTJAMENT segons TV3


És curiós com una paraula es posa de moda segons el context social en el que vivim. Com no, amb tot el moviment del 27M a Barcelona, sembla que la paraula que està en boca de tothom és DESALLOTJAMENT, en totes les seves possibles variants.
Sembla que, especialment als matins de tv3, els ha agradat aquest mot, i no dubten en cap moment en utilitzar-la en qualsevol context.
Continuant amb l'intent de desvirtuar el moviment dels indignats i la seva acampada, Els Matins de TV3 porten dies defensant aferrissadament el desallotjament de Barcelona i Lleida, ja sigui amb debats tendenciosos, manipulant resultats de la famosa enquesta matins.si / matins.no, o obviant els centenars de missatges de gent queixant-se per la pàgina de facebook dels matins.
L'últim intent sembla ser la desvirtuació de la paraula DESALLOTJAMENT, utilitzant-la d'una forma més aviat banal i fins i tot jovial en qualsevol context per tal de donar-li un significat més "light". M'explico:
Després que Pilar Rahola es quexia de "l'okupació" de plaça Catalunya, comparant als manifestants amb venedors de top manta i hooligans (en paraules seves " què farem el dia que uns hooligans decideixin quedar-se a plaça Catalunya?"), Josep Cuní dóna pas a una connexió en directe amb la borsa, lligant el tema de la senyora Rahola amb un ingeniós "anem a connectar amb la borsa abans que ella ens desallotji a nosaltres". Primer intent de donar-li un toc d'humor i treure-li ferro a l'assumpte.
Just després, Joan Julivert ens parla d'una dona que va haver de ser "desallotjada" per les autoritats d'un tren perquè estava parlant pel mòbil constantment. Una vegada i una altra mentre va explicant els fets, la paraula DESALLOTJAR està en boca seva. Un altre cop, un intent de relacionar la paraula desallotjament amb un cas més aviat còmic.
Finalment; ella sempre ha de tenir l'última paraula, Pilar Rahola relaciona aquest cas amb els manifestants de plaça Catalunya, argumentant que s'ha de mantenir el civisme i no es pot estar per damunt de la llei.
Personalment començo a estar també indignada amb el tractament d'aquest tema en aquest programa i això és la gota que fa vessar el got. Per bé que sigui una televisió pública i per tant subvencionada pel Govern, tv3 no hauria d'estar al servei d'aquest i per tant justificar el que aquest fa, sinò que hauria d'estar al servei del públic, és a dir, del poble , d'aquests milers d'indignats i d'aquests altres que no ho estan però els agrada estar informats amb un programa que gaudeix d'una credibilitat que m'estic adonant que no és merescuda.

miércoles, 11 de mayo de 2011

Momies, pandas i melòmans


Setmanes plenes de música i no em surt parlar de cap altra cosa, com és lògic.
Entre Pandas ballant al ritme de Kids tocat en un piano-flauta i mòmies necròfiles cantant hits pegadissos m'he parat a pensar en el que més he vist aquests dies: Persones que s'autoconsideren experts en música.
El melòman, he pogut observar, té diferents vessants i és el que avui m'agradaria explicar.
El primer exemple de suposat melòman és aquell que creu saber-ho tot i conèixer tots els grups del món. Aquest subjecte 1 té la capacitat d'assabentar-se de les últimes novetats abans que tothom i creu que un cop ha vist tocar al grup o que hagin sortit per l' MTV ja no són bons. Això va relacionat amb la capacitat d'aquest subjecte 1 per canviar de gustos més ràpid que de calces, renegant d'allò amb el que havia disfrutat tant anteriorment. Òbviament aquest subjecte 1 també té diversos matissos, el trend-setter que no es desempega de l'ordinador amb tot el dia per ser el primer en descobrir la novetat i aquell més passiu que segueix al peu de la lletra el que diu el trend-setter creient-lo religiosament, sense adonar-se de les seves pròpies contradiccions pel que fa a gustos musicals.
El segon exemple que vull posar és el del melòman extra-fan. Aquest que normalment relacionem amb les adolescents fora d'un concert de Justin Bieber o Lady Gaga també existeix en d'altres gèneres musicals. El subjecte 2 es caracteritza per tenir absolutament idolatrat un grup de música. Faci el que faci aquest, tot li semblarà preciós, fins al punt de trobar atractiu a un cantant més semblant a Carmen de Mairena que a Brad Pitt. El subjecte 2 defendrà, algun cop sense fonaments, que tal cd és el millor, que en tal concert no van desafinar (ja que el subjecte 2 va a tots els concerts possibles d'aquest grup i si no pot els veu per youtube) i en tot això pobre de tu que el contradiguis!
Dos extrems, dos formes de sentir la música i creure tenir la raó absoluta. A partir d'aquí m'agradaria reflexionar breument sobre aquesta necessitat de tenir aquesta raó; que en realitat està completament lligada al sentiment.
Siguem crítics i objectius, no vulguem anar de pro i saber'n-hi més que qualsevol ni riure-li les gràcies a un grup faci el que faci. Apel.lo al sentit de la lògica per fer una míca d'autocrítica i ser sobretot COHERENTS.
La música és per disfrutar-la, sentir-la, però amb un criteri. Ara, cadascú és lliure de triar el seu.

martes, 19 de abril de 2011

La Sexta 3 presumeix, de telenovela


Perquè estem acostumats a que tot allò que ens prometen no es compleixi? Sembla que hi hagi una espècie de norma no escrita que ens digui que no hem de creure tot el que se'ns diu i que només podem creure allò que ha estat jurat i perjurat o que hagi estat firmat davant d'un notari.
Sento ser una d'aquestes persones que es creu tot allò que li diuen, que confia cegament fins que no em decepcionen. Potser per això m'emporto tantes decepcions.
L'última d'aquestes ha estat La Sexta 3, un canal creat específicament per a aquells cinèfils que tenien ganes de rememorar clàssic del cinema o simplement matar el temps amb la pel.lícula de diumenge de torn ; però les 24h.
Sense anar més lluny ahir em vaig entretindre a tornar a veure el discutible remake dels germans Cohen "The Ladykillers" (si teniu temps i ganes mireu l'original, val la pena) i pensava com n'era de bona la iniciativa de començar un nou canal com aquest.
Anar a dormir contenta per despertar-me, encendre el televisor i trobar-me amb una telenovela sudamericana rància digna de VEO7.
Busco ràpidament la programació del canal de la Sexta 3 amb l'esperança que sigui simplement una exepció per plenar un parell d'hores però em trobo que hi ha telenoveles d'aquest mateix estil fins a les 3 de la tarda! I mentrestant "Annie Hall" es passa a les tantes de la nit. Perdoneu però no puc deixar d'indignar-me.
Però la premissa d'aquest canal no era cinema les 24h? És que em seria igual que reposéssin totes les pel.lícules de Marisol o "Cariño he encogido a los niños" 30 vegades! Però de veritat ens hem de conformar amb les penúries de "Rubí"? És que no hi ha prous canals a la TDT que omplen la seva programació amb aquest tipus de producte?
Si és que al final serà veritat que allò que en principi ens havia d'aportar varietat només ens dóna més del mateix: Tarot, teletienda, cor i culebrots.
Quina opció ens deixen senyora Sinde?O ens traguem tota la basura de la TDT o ens convertim en uns pirates.
Només espero que aquesta llei tardi bastant a aplicar-se o que per una vegada allò que s'ha dit al parlament acabi per no complir-se. Espero que per una vegada la mentida es compleixi.

viernes, 8 de abril de 2011

Si fas pop ràpid seràs feliç

Sembla que els "gafapasta" juntament amb tot allò made in Catalonia està de moda.
Després de l'éxit d' "Arrós covat", el canal 33 torna a apostar per una sèrie alternativa feta a casa que sembla que va pel camí de la seva predecesora.
Pop ràpid reflecteix la vida social de diversos personatges d'una sala de concerts de Barcelona i les seves frivolitats per tal de semblar el més cool possible.
En Fede i l'Albert són els components de "The Frederics" un grup frustrat creat amb l'única finalitat de tenir groupies i el centre de la sèrie al voltant del qual giren els diferents personatges, coneguts a la perfecció pel barman Toni i que explica a l'espectador com si fos el narrador, allò que alguns dels personatges no saben.
Tot i pecar una mica d'algunes trames massa vistes i algun gag sense gràcia, la veritat és que dóna l'oportunitat de riure, tant als que són igual o pitjor que ells com als que sempre els han odiat.
L'èxit s'augura gràcies a un bon ritme i unes trames que varien entre realistes i surrealistes juntament amb un gran encert que és el d'incorporat música en directe i decoració d'artistes locals.

Un cop més, el 3 a la carta ha servit perquè moltes de les persones que s'han assabentat d'aquesta sèrie pel boca orella (aka Facebook i Twitter) puguin veure la sèrie i així crear adeptes.
De fet aquestes plataformes han jugat un paper important (un cop més) en l'èxit de la sèrie. No només s'ha creat un facebook per la sèrie sinò que també hi ha un grup de fans dels "The Frederics", que en la sèrie només té un fan: la mare de l'Albert. Fins i tot ja tenen un videoclip de la seva primera cançó "Tu no" i que segueix a la perfecció l'estil de la sèrie.
Felicitacions a tv3 per donar cabuda a aquest tipus de producte i felicitacions també als capets pensants d'aquesta sèrie per fer-nos riure una estoneta a la setmana amb una sèrie un pèl diferent a les que estem acostumats a veure.

domingo, 3 de abril de 2011

Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine... a Lleida

Encara que potser em repeteixi una mica, no puc parar d'admirar a Albert Espinosa. Tal i com ell mateix diu en el seu últim llibre, hi ha persones que et canvien la vida. Es tracta de gent amb una energia increïble i encara que no hagis parlat amb elles tenen alguna cosa especial que et canvia per complet.
Desconec si se'n adona, però Albert Espinosa és una d'aquestes persones.
Per mi, Albert Espinosa significa una reafirmació en molts dels meus pensaments i una porta a molts d'altres que desconeixia. La seva sensibilitat infinita transporta completament al seu món fins al punt de sentir que el que ell ha escrit ha sortit de tu mateix.
Tot i que molta gent pugui pensar que només escriu el que ell va viure a l'hospital crec que no estàn veient la seva dimensió total. Tothom parla del que coneix i ha viscut però la diferència està en la manera d'interpretar tot allò que captes; en el cas d'Espinosa, amb una gran atenció i delicadesa.

"Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" segueix bastant l'estil d'escriptura de "Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo" amb la diferència que potser el realisme impera una mica més. No vull posar-me a fer una ressenya literària perqué no em considero ni molt menys una experta en el tema, simplement sóc una lectora corrent a la que li agraden les històries que l'enganxin, la sorprenguin i sobretot aquelles històries que et saben greu acabar. No cal dir que aquesta última novel.la compleix tots els requisits però a més fa pensar. Cada frase que escriu Espinosa és una píndola que et pots parar a digerir sense que et sapigui greu perdre el fil de la història. Cada frase se't pot prensentar en el moment menys pensat i fer-te volar lluny d'on ets en aquest moment per entendre moltes de les coses que passen prop teu.
Igual que a Albert Espinosa, em fascinen les conicidències i, coses de la vida, en aquest llibre m'han aparegut algunes coincidències bastant curioses relacionades amb mi. Coincidència? O és que Espinosa parla de l'elemental de l'ésser humà, de tot allò que tenim dintre i a vegades no sabem com expressar?
Sigui com sigui no puc fer res més que desfer-me en elogis devat d'aquest escriptor i guionista i desitjar que molta gent no arribi a llegir el final d'aquesta entrada, ja que, per qui no ho sàpigui, Albert Espinosa presenta el seu últim llibre a la biblioteca pública de Lleida el dia 14 d'abril a les 19.30.

jueves, 24 de marzo de 2011

Rebecca Black consegueix ser la milionària més odiada de Twitter


Pels milions de persones que visiten Twitter assíduament, l'onze de Març es presentava com un día qualsevol. Alex de la Iglesia i Buenafuente desitjaven un bon dia als seus seguidors, als “trending topics” hi figuraven noms com Gadaffi o Justin Bieber ... però de sobte alguna cosa va canviar. Ràpidament un nom desconegut per la gran majoria es va obrir lloc dins d'aquesta magnífica red social. Milers d'internautes van clicar sobre el nom d'aquesta adolescent de tretze anys per veure sobre què anava el tema. Els links van portar-los al videoclip de baix pressupost(2.000 euros pagats per la mare que la va parir) que la discogràfica de la noia havia penjat a Youtube.
Es tractava de “Friday”, una cançó en el que la noia descriu el seu dia d'una manera dolorosament literal i al que l'acompanya un vídeo tant gràfic com la lletra de la cançó.
Sorprenentment, en unes hores es va convertir en l'artista més vista de Youtube, desbancant fins i tot a Lady Gaga i el seu nou hit “Born this way”.
A la mateixa vegada, còmics d'arreu d'EEUU es posaven les piles i penjaven paròdies mofant-se d'aquesta cançó.
En veure l'allau de crítiques ferotges que s'anaven succeint a Twitter de forma constant durant dos setmanes seguides, programes americans com “Good Morning America” i “The Tonight Show” de Jay Leno no van dubtar en convidar-la. En aquest segon programa, el presentador va cometre l'error d' invitar a la cantant novella a cantar, ja que va fracassar alhora de sincronitzar-se amb el playback; causant així una nova allau de comentaris negatius per tota la red.
Tot i això, alguns artistes com Simon Cowell, Nicole Richie o la mateixa Lady Gaga l'han defensat fervorosament a través dels seus propis twitters.
A Rebecca li dolen els comentaris viscerals que llegeix a Twitter però segurament ella pot dir allò de qui riu últim riu millor ja que en aquestes dues setmanes Black s'ha enriquit de forma instantània gràcies a les milions de descàrregues que el seu tema està tenint a Itunes.
Serà Rebecca Black el relleu natural de Justin Bieber? No només pel seu ràpid ascens a l'estrellat i la seva joventut sinò també per la qualitat musical.

lunes, 14 de marzo de 2011

Com fer un milió d'amics en una setmana


Pels qui no sapiguin de què va el tema, és difícil explicar des del principi què ha fet de Charlie Sheen la persona que veiem avui i de la que tothom parla.En resum, després d'admentre diverses vegades la seva drogadicció i problemes amb l'alcohol, Sheen va començar en una sèrie d'entrevistes a carregar contra la serie en la que treballava (Two and a half men) i contra el seu creador Chuck Lorre. Per aquests i d'altres motius Charlie Sheen va ser despedit de la sèrie i va decidir començar una gira de "Torpedos violents de veritat/El fracàs no és una opció" amb la intenció de dir la veirtat del que ell vulgui (pels primers shows a Chicago i Detroit ja s'han esgotat les entrades).

La cronologia dels fets no és el que ha fet de Charlie Sheen la persona que ha conseguit tenir més followers a Twitter en menys temps (en aquest moment 2.755.235), el gran hit de l'actor descarrilat són els "punchlines" que ha anat soltant en les entrevistes i que ha convertit en hits a través del seu Twitter. Paraules com "WINNING" "WARLOCK" o "tiger blood" han estat trending topic durant moltíssim temps.
A més de Twitter, Sheen llença els seus "torpedos de veritat" a través del seu canal de televisió per internet a Ustream on podem assistir quasi en directe a la seva degradació física i psíquica.

Un cop exposats els fets m'agradaria reflexionar sobre aquests. Al que estem assistint és a la telerealitat 2.0, aquesta que , per tant, es pot expandir amb major rapidesa i amb una magnitud molt més gran que el cas de Lindsay Lohan.I perquè? Pel simple fet que Charlie Sheen ha aprofitat la seva situació per autopublicitar-se fins a la sacietat.Mentres Lindsay Lohan s'amagava de les cameres mentres arribava als jutjats, Sheen surt al terrat d'un edifici amb un machet i grava un video insultant al creador de la seva ex serie just després de ser despedit.
Sheen, sense amagar en cap moment que està assesorat, fa de la seva situació autodestructiva un espectacle que la gent de tot el món pot seguir en directe, el culebrot en temps real.
Independentment a estar a favor o en contra d'aquesta explotació, cal dir que l'estratègia de Sheen ha estat exel.lent, porta a l'extrem allò de "Millor que parlin malament de tu a que no en parlin gens" i enceta una nova via, que per mi és la clau d'una nova generació de telerealitat i premsa rosa, molt més morbosa però potser perillosa.
Fardar de l'us de cocaina i gravar-se esmorzant un cigarro i una tassa de Bourbon pot ser interessant i graciós per la resta del món però cal tenir en compte que al que estem assistint és a la degradació progressiva d'una persona i que aquest personatje que s'ha creat i que té la sang de tigre es pot acabar menjant a Carlos Estevez, la persona coneguda com a Charlie Sheen.

domingo, 6 de febrero de 2011

Primos,o com menjar-te un sobao sense sentir que l'has triat a l'atzar


Serà que feia molt que no anava a veure una comèdia espanyola, però ho he de reconèixer: he rigut. I no només per els diversos gags que es van produint al llarg de la pel.lícula sinò per sentir com la sala reia també amb les diferents bromes a vegades facilones, simplistes i poc treballades.
Allunyat de la brillant "Gordos" ,Daniel Sanchez Arevalo aborda la comèdia d'una manera ben diferent en aquest film, més aproximat als clàssics de la comèdia espanyola de tota la vida.
Tot i això Primos és efectiva en el que es proposa, fer riure.
Es tracta d'una pel.lícula irregular, amb gags i diàlegs en algun moment a l'estil de Sanchez Arevalo però amb una estructura bastant sobada i no molt pròpia del director que sempre m'havia semblat que volia innovar ni que sigui mínimament en el panorama espanyol. Segurament la diferència més gran amb "Gordos" és voler fer una pel.lícula per al consum del gran públic, un producte fàcil de digerir i que agradi més o menys a tothom.
La irregularitat es torna a repetir pel que fa als personatges, que en l'estil del que passa últimament treballa molt més que anteriorment els personatges secundaris, un dels punts més bons i entranyables de la pel.lícula. Es tracta de la relació entre el "primo Jose Miguel" i el fill de la protagonista, els quals comparteixen una especial amistat gràcies a la seva hipocondria crònica.Pel que fa a aquestes trames secundàries també es podria afegir algun gag de la relació de "el primo Juliàn" i un Antonio de la Torre un pèl descol.locat però que té algun moment gràciós.
A més la pel.lícula esdevé entranyable gràcies a un transfons en el que la majoria ens podem sentir identificats, els records del poble, la festa major (qui no recorda haver imitat a Back Street Boys o en el cas de les noies a les Spice Girls en la seva joventut?), l'amor d'estiu... D'altra banda tenim a Quim Gutierrez, protagonista que segueix en l'innocent,patós però dolç paper de David de "El Cor de la ciutat" en cada paper que fa,però qui el culpa? És que no és efectiu? En realitat ho és molt més que Inma Cuesta,la protagonista que li regala tot el pes interpretatiu a Gutierrez gràcies a la seva actuació planera i insulsa.
I el final, tant previsible com sembla en els cinc minuts després de la gran seqüència inicial a l'altar de l'esglèsia, salva les formes gràcies al monòleg del protagonista que fa d'aquest final "sobao" una escena molt més soportable i ingeniosa.
En definitiva, estructura molt bàsica i previsible però amb bones trames paral.leles així com algun diàleg que veritablement val la pena.
Una pel.lícula que no té cap pretenció més que fer-te sortir amb bon sabor de boca un diumenge per la tarda.

lunes, 24 de enero de 2011

L'esperança de les Polseres

Polseres,elements personals i íntims que guardem com records d'aquelles persones que ens els han regalat, símbols d'un moment o record.
"Polseres Vermelles", la nova sèrie dirigida per Pau Freixas i escrita per Albert Espinosa, diposita en aquestes polseres un moment d'esperança. No només d'aquests nois que s'acaben de conèixer en un Hospital Barceloní sinò l'esperança del que ells representen; una bocanada d'aire fresc per a les sèries nacionals.
Albert Espinosa torna als hospitals uns quants anys més tard d'haver escrit "Planta Quarta", amb històries en esència i a priori semblants. Però no se li pot retreure. Espinosa poseeix la noció de la persona que ha estat en aquesta situació en primera persona,però també la tercera persona privilegiada d'aquell que observa atentament el que passa al seu voltant des del seu llit d'hospital.Espinosa utlitza la veu en off d'un nen en coma per crear monòlegs plens de significat i que il.lustren l'esperança de cadascú dels personatges."Hi ha d'altres persones que estàn en coma" diu en Roc, i té raó. No només aquella gent que està connectada a una màquina es perd el que hi ha al seu voltant i no és capaç d'estimar i tal i com es reflecteix el capítol, sovint aquells als que els afecta són els que menys s'ho mereixen, mentres aquella gent que ho dóna tot per l'altre es veu separat del subjecte del seu afecte per factors aliens a ells mateixos. Coses de la vida.
Entranyable,tendra i envoltada d'una aura especial, com tot allò que firma Espinosa, "Polseres Vermelles" és un crit a la vida i a una esperança que preten contagiar a tothom que la veu.
Amb mi almenys ho ha conseguit.

domingo, 16 de enero de 2011

La sequela del remake

On han emigrat les bones idees?
Quan llegeixo que les grans estrenes de l'any seràn Piratas del Caribe 4,The Dark night rises,Spiderman 4 i transformers 3 se m'encongeix el cor.
Però el que encara és pitjor que les sequeles infintes són les que he volgut qualificar com a "sequeles de remakes", una moda cada cop més extesa i justificada per la incorporació del 3D en aquestes produccions. Independentment de la seva qualitat m'agradaria fer una crida a la desapareguda figura del guió original, cada cop menys present a la indústria del cinema. La crisis també ha arribat fa temps a aquest tipus de guions, que es queden més que mai als calaixos de productores que veuen una aposta segura en les sequeles que anys enrera van ser blockbusters en tota regla.
Per això aquest any assistim a l'estrena de les apostes més segures alhora que aborrides que podem veure mai,ja que la combinació de un hit a guixeta i la reminiscència dels que varen veure la primera part de la pel.lícula anys enrera representa ,com ja he dit, l'aposta més segura de Holywood.
Varem ensetar l'any amb Tron.Legacy,un mite a principis dels anys 80 que amb l'ajuda de la BSO de Daft Punk va deleitar als més nostàlgics.
Una altra mostra és Ghostbusters 3. Els caçafantasmes més famosos dels 80 han sofert tantes versions que ja ni recordem qui era el protagonista del primer film. Altra vegada, assistim a l'estrena d'un film inpensable si no fos per l'alicient de veure aquells fantasmes sortir de la pantalla gràcies al 3D.
Un cas més descarat és el de Piranha 3D, un sacrilegi a la pel.lícula de culte de Joe Dante, un altre cop (tornem-hi) justificat per poder-te posar les p*** ulleretes incòmodes i veure les dents de la piranya a un pam de la cara.
L'últim exemple a mi ja em comença a cansar. Es tracta de Star Trek 2, una altra aventura interestel.lar que no se com cansa fins i tot als més trekkies. Tot i la bona feina de JJ Abrams en el primer film (el qual ja trobava prescindible), aquest és un exemple més de la falta de creativitat pròpia, la qual va deixar pel camí quan es trencava el cap pensant amb com coi podia acabar Lost d'una manera coherent.
No sé on hauràn emigrat les bones idees però m'agradaria que reconquistéssin en massa la gran pantalla abans que em posi a parlar sobre adaptacions innecessàries de clàssics de la literatura com Los Viajes de Gulliver o que hagi de tornar a veure un altre film de Mario Casas i Juan José Ballesta.