Momies, pandas i melòmans

Setmanes plenes de música i no em surt parlar de cap altra cosa, com és lògic.
Entre Pandas ballant al ritme de Kids tocat en un piano-flauta i mòmies necròfiles cantant hits pegadissos m'he parat a pensar en el que més he vist aquests dies: Persones que s'autoconsideren experts en música.
El melòman, he pogut observar, té diferents vessants i és el que avui m'agradaria explicar.
El primer exemple de suposat melòman és aquell que creu saber-ho tot i conèixer tots els grups del món. Aquest subjecte 1 té la capacitat d'assabentar-se de les últimes novetats abans que tothom i creu que un cop ha vist tocar al grup o que hagin sortit per l' MTV ja no són bons. Això va relacionat amb la capacitat d'aquest subjecte 1 per canviar de gustos més ràpid que de calces, renegant d'allò amb el que havia disfrutat tant anteriorment. Òbviament aquest subjecte 1 també té diversos matissos, el trend-setter que no es desempega de l'ordinador amb tot el dia per ser el primer en descobrir la novetat i aquell més passiu que segueix al peu de la lletra el que diu el trend-setter creient-lo religiosament, sense adonar-se de les seves pròpies contradiccions pel que fa a gustos musicals.
El segon exemple que vull posar és el del melòman extra-fan. Aquest que normalment relacionem amb les adolescents fora d'un concert de Justin Bieber o Lady Gaga també existeix en d'altres gèneres musicals. El subjecte 2 es caracteritza per tenir absolutament idolatrat un grup de música. Faci el que faci aquest, tot li semblarà preciós, fins al punt de trobar atractiu a un cantant més semblant a Carmen de Mairena que a Brad Pitt. El subjecte 2 defendrà, algun cop sense fonaments, que tal cd és el millor, que en tal concert no van desafinar (ja que el subjecte 2 va a tots els concerts possibles d'aquest grup i si no pot els veu per youtube) i en tot això pobre de tu que el contradiguis!
Dos extrems, dos formes de sentir la música i creure tenir la raó absoluta. A partir d'aquí m'agradaria reflexionar breument sobre aquesta necessitat de tenir aquesta raó; que en realitat està completament lligada al sentiment.
Siguem crítics i objectius, no vulguem anar de pro i saber'n-hi més que qualsevol ni riure-li les gràcies a un grup faci el que faci. Apel.lo al sentit de la lògica per fer una míca d'autocrítica i ser sobretot COHERENTS.
La música és per disfrutar-la, sentir-la, però amb un criteri. Ara, cadascú és lliure de triar el seu.