domingo, 6 de febrero de 2011

Primos,o com menjar-te un sobao sense sentir que l'has triat a l'atzar


Serà que feia molt que no anava a veure una comèdia espanyola, però ho he de reconèixer: he rigut. I no només per els diversos gags que es van produint al llarg de la pel.lícula sinò per sentir com la sala reia també amb les diferents bromes a vegades facilones, simplistes i poc treballades.
Allunyat de la brillant "Gordos" ,Daniel Sanchez Arevalo aborda la comèdia d'una manera ben diferent en aquest film, més aproximat als clàssics de la comèdia espanyola de tota la vida.
Tot i això Primos és efectiva en el que es proposa, fer riure.
Es tracta d'una pel.lícula irregular, amb gags i diàlegs en algun moment a l'estil de Sanchez Arevalo però amb una estructura bastant sobada i no molt pròpia del director que sempre m'havia semblat que volia innovar ni que sigui mínimament en el panorama espanyol. Segurament la diferència més gran amb "Gordos" és voler fer una pel.lícula per al consum del gran públic, un producte fàcil de digerir i que agradi més o menys a tothom.
La irregularitat es torna a repetir pel que fa als personatges, que en l'estil del que passa últimament treballa molt més que anteriorment els personatges secundaris, un dels punts més bons i entranyables de la pel.lícula. Es tracta de la relació entre el "primo Jose Miguel" i el fill de la protagonista, els quals comparteixen una especial amistat gràcies a la seva hipocondria crònica.Pel que fa a aquestes trames secundàries també es podria afegir algun gag de la relació de "el primo Juliàn" i un Antonio de la Torre un pèl descol.locat però que té algun moment gràciós.
A més la pel.lícula esdevé entranyable gràcies a un transfons en el que la majoria ens podem sentir identificats, els records del poble, la festa major (qui no recorda haver imitat a Back Street Boys o en el cas de les noies a les Spice Girls en la seva joventut?), l'amor d'estiu... D'altra banda tenim a Quim Gutierrez, protagonista que segueix en l'innocent,patós però dolç paper de David de "El Cor de la ciutat" en cada paper que fa,però qui el culpa? És que no és efectiu? En realitat ho és molt més que Inma Cuesta,la protagonista que li regala tot el pes interpretatiu a Gutierrez gràcies a la seva actuació planera i insulsa.
I el final, tant previsible com sembla en els cinc minuts després de la gran seqüència inicial a l'altar de l'esglèsia, salva les formes gràcies al monòleg del protagonista que fa d'aquest final "sobao" una escena molt més soportable i ingeniosa.
En definitiva, estructura molt bàsica i previsible però amb bones trames paral.leles així com algun diàleg que veritablement val la pena.
Una pel.lícula que no té cap pretenció més que fer-te sortir amb bon sabor de boca un diumenge per la tarda.

No hay comentarios:

Publicar un comentario